Por cierto, la crema de triple avellanas (la de la tapa verde) que producen en la localidad donde está el “Circuit de Catalunya”…nada tiene que envidiar a la marca italiana promocionada por “The Doctor”!!!

Que a esa empresa le está afectando la crisis es una evidencia, como a la mayor parte del tejido industrial (en concreto, ha cambiado de nombre y de propietarios en numerosas ocasiones, alegando bajos resultados y dejando desamparadas a muchas familias).

Que haya un futuro mejor que el presente

Ausencia de sentido y sensibilidad + apariencia, ¿realmenteimporta?

El aspecto físico (cuerpo proporcionado, estilo en el vestir, la forma de caminar y sentarse, el triángulo “ojo-ojo-barbilla” y, en general,el cuidado personal) ayuda (y mucho) a intuir cómo es la compleja (no siempre complicada) personalidad de quien se tiene delante PERO, es su comportamiento, su forma de afrontar la vida, de vivir, de solventar problemas, etc lo que lleva a definir cómo es y si su forma de ser te enriquecerá o no.

Conclusión: EL INTERIOR ES LO + IMPORTANTE.

Buena suerte lectoras/lectores

Que només són diferents punts de vistaaaaaa, probablement no compartits però respectables en qualsevol caaaas!!

Si us plau, re-la-x-e-u-vos, “¡¡¡que no llegue la sangre al río!!!”.

Sí que és un post polèmic, amb el que l’autor no vol deixar a ningú indiferent i vol sembrar controvèrsia; alhora vol trobar opinions que li ajudin a resoldre el per què d’allò que viu o ha viscut o vivirà, possiblement. Però, estareu d’acord amb mi que no costa res dir (o contestar) allò que es pensa amb elegància i educació, o simplement no contestar. Com diu un bon company meu: “no te sulfuuureeees en vano”.

Preguntes: La noia, realment posa el seu ull en el “malote”? La noia, realment s’interessa pel “malote”? La noia, realment vol compartir la seva vida amb “semejante” individu? En general, NO, al igual que els nois no volen tenir una companya de “por vida” que sigui una “ligera”; sí que provaran però, al final, tant noies com nois acaben elegint tot el contrari a un/a “malote/ligera”.

“Has conocido a una chica supersimpática, cariñosa, agradable, inteligente, guapa… vamos, el tipo de mujer que a tí te gusta. La quieres para tí, quieres seducirla [...]”. Pregunta: qui sedueix a qui? Evidentment, la noia (amb o sense voler). Quan el noi sent atracció per la noia…no hauria d’intentar ser atent amb ella per “guanyar-se-la” sinó que s’ha de deixar emportar (no intentar ser o no ser tal o qual, repeteixo: no ha d’intentar, ha de ser tal qual), no ser estratega en l’àmbit dels sentiments, simplement mostrar-se tal qual és, sense forçar-ne res, deixar fluir el que hagi de passar en el moment que hagi de ser, sense pressa, sense por al rebuig, amb naturalitat, perquè es pot provocar el destí però no controlar-lo.

De vegades, la vida és capritxosa…potser el pas del temps i la distància fan veure les coses des d’una altra perspectiva, potser ara costa trobar respostes a moltes preguntes: “per què no pot ser?, per què no m’estima a mi com quelcom més que una amistat si “si me dice ven, lo dejo todo”?, què li dóna l’altre/a?, etc.” És complicat de respondre, potser no era per a tu, potser és el millor per tots dos, potser hi ha altres factors importants a tenir en compte, potser no pot ser perquè no pot ser i no cal capficar-se massa i assumir-ho…però, què té de dolent ser “friendzone”?, ¿no penseu que una amistat vertadera (molt difícil que avui dia te la regalin sense condicions) és una altra forma d’estimar i de què t’estimin? (has guanyat una persona en qui confiar, mai seràs un perdedor). A més a més, mai se sap…potser l’amistat evoluciona…rarament però pot donar-se el cas.

La veritat és que no és fàcil de pair veure a qui estimes lluny de tu com a parella o, encara pitjor, amb una altra persona…i és normal que, si és amistat teva, et sentis malament sent el seu pany de llàgrimes. Per això, a moltes relacions que es trenquen, una de les parts decideix “poner tierra de por medio” perquè la separació sigui menys traumàtica, un cop assumit que no pot ser. Crec que, si és bona gent i valora realment la teva amistat, faria tot el possible per tal de no danyar la teva sensibilitat explicant-te coses que poden ferir-te. Pregunta: Què és parella? Doncs, és una persona amiga+ un amor+una companya de vida, que compartirà desinteressadament la seva vida amb tu i t’estimarà incondicionalment amb els teus defectes i amb les teves moltes virtuts. “Creedme, este tipo de personas existe, lo único es que a veces no nos damos cuenta que están más cerca de lo que pensamos”.

Les noies NO són rares!! NI són menys racionals que els nois!! sinó que alguns homes NO reflexionen lo suficient; si ni tan sols escolten a la seva sensibilitat, com es prendran l’ esforç d’escoltar la de la noia!!

Sí que hi ha noies que s’enamoren de malotes i no saben ben bé per què (falta d’autoestima, necessitat, perquè n’hi ha prou amb què li diguin que no li convé per fer tot el possible per estar amb ell, etc.). Desgraciadament, queden submises a l’autoritat i possessió del “mal hombre”, qui no li dóna una vida digna…En fi, aquest és un altre tema molt delicat i preocupant.

Que, ¿a les enginyeries hi ha superàvit de nois perquè les noies són menys racionals? ejejem…aixxxxò ésssss discutible…per exemple, a la vessant ecocòmicoempresarial hi ha superàvit de noies, i és una carrera de “rompecocos” amb moltes mates, economia, estadística, etc.

Analitzant fredament, no m’ho crec, no comparteixo de cap manera la definició de “chico bueno” que fa l’autor del llibre “Dobla tus citas”, doncs, està definint a un noi (que pot ser “bueno/malo”) insegur, depenent emocional, pessimista i, si m’apures, infeliç. Pel que fa al “chico malo”…sembla que l’autor està descrivint a un noi (que pot ser “bueno/malo”) egocèntric, que es creu magnífic, impulsiu i que fa “lo que le viene en gana según le convenga”. DeAngelo no sap el que diu, sé d’un llibre que mai llegiré. Diuen que el saber està als llibres…jo en tinc els meus dubtes. 2 més 2 no sempre són 4, depèn…2 parells de mitjons més 2 parells de mitjons no són 4 al 100%, són 8, 8 mitjons.

“El ser bueno/malo” és inherent a la personalitat de cadascú, està en el fons interior. La seducció és cosa de dos, si un no vol, per molt que l’altre s’esforci, canviï de tàctica, no aconseguirà seduir perquè l’altre no sent atracció per ell.

“Anda yaaaa”, afirmar que a les persones els agrada que li donin “una de cal y otra de arena”…no serà que a les persones els agrada donar “una de cal y otra de arena”? Obviament, la vida no és fàcil, ni en qualsevol àmbit (feina, estudis, relacions) la gent ho dóna tot de cop, sense esforç és impossible aconseguir les coses i mantenir-les. Afirmar que els autèntics seductors siguin uns genis en “endulzar la boca con un caramelo y quitarlo en el momento adecuado”, em sembla molt heavy…per no dir altre adjectiu i trencar la meva delicadesa en l’escriptura. NI és un crack qui en el moment més àlgid d’una conversa la trenca (pobre ingenu) amb qualsevol excusa (“barata”) pensant que l’altra persona tindrà més ganes de parlar la pròxima vegada sinó més aviat tot el contrari, possiblement estigui tancant una porta i darrera del tancament d’una porta vindrà el tancament d’una finestra i perdrà el contacte amb aquella persona que, probablement, en el fons, en el fons, és el que vol si considera que no aconsegueix el seu fi.

L’objectiu del subjecte del que es parla al post, el que es considera de personalitat analítica i resolutiva, està clar: necessita sortir (o no entrar a) de la friendzone, no vol amistats, necessita quelcom més, que no pot controlar aconseguir-ho, i que per això corre el risc de caure en la frustració pensant que ell és el culpable quan la realitat és que el destí no es pot controlar. Espero que sempre es mostri i s’hagi mostrat tal qual és, que sigui pacient, que la gent ja valorarà per si mateixa les seves moltes virtuts, que estigui autoconvençut de les seves possibilitats i se senti orgullós de si mateix però sense caure mai en la supèrbia 1, la vanitat, l’arrogància i la impertinència. I, si es veu amb la necessitat d’expressar els seus sentiments, que ho faci quan es trobi a la Lluna, sí, concretament, a la Mar de la Lluna, la Mar de la tranquil·litat.

No estic gens d’acord amb el comentari de “anonimo”, les noies no van amb “macarrilles” perquè siguin insegures, ni molt menys perquè siguin “madres teresas de Calcuta” que vulguin corregir les seves conductes. Sí que estic d’acord en: “la teva parrafada ha estat com un suport d’autoajuda [...] A vegades volem ser perfectes [...]”. La perfecta perfecció no existeix!!, sempre hi ha un “sí, però…”. No obstant això, hi ha persones perfectament no-imperfectes (vale sí…poquis-siiiisss-simes, però existeixen de debò. Només cal parar-se i valorar-les); aquestes persones tenen la qualitat innata d’exterioritzar la seva bellesa; la seva bona conducta amb si mateixes i amb el seu entorn les fa belles, no maques, doncs aquest darrer adjectiu és molt subjectiu. Per cert, qui sembla rabiós? La “anonimo” o l’autor? Els dos, ella perquè les paraules li ha danyat la seva sensibilitat com a dona (i té raó) i ell per la forma d’expressar el que sent en aquell moment quan escrivia el post.

Deixant de banda les teories religioses, les de l’evolució dels homo-sapiens i la resta d’espècies (i especímens)…la dona i l’home no són animals racionals. Un animal és un ésser viu, però pensa?, té consciència o moral o imaginació o seny? Etc. La dona i l’home també són éssers vius, però éssers racionals “y punto.” Que hi hagi algun noi que pensi que ha de competir per “ser posseïdor” i mereixedor de l’amor d’una noia…a quina època viu? A la de Cro-Magnon??!!
Dels comentaris de l’Irene: té raó en el fet que no cal que potenciïs els defectes dels “malotes” per magnificar les teves virtuts, doncs, pot semblar que tens inseguretats no resoltes, traumes no superats que et resisteixes a assumir. Siguem sincers, per la tria de paraules i pel to, és evident que algú pugui pensar que l’autor escriu sota els efectes de la rancúnia i de la ràbia. Altrament, també cal tenir present que amb la paraula escrita, de vegades, no es transmet realment el que es podria percebre en un “tu a tu”. O, possiblement, l’autor necessiti una temporada d’inflexió i de reflexió sobre què és i què vol per trobar el seu equilibri, per saber què pot donar i què pot rebre.

En quant al poema http://www.poemas-del-alma.com/tactica-y-estrategia.htm 2, no lliga amb l’explicació de l’autor referent a la diferència entre estratègia (caràcter??) i tàctica (canalització del caràcter??). Penso que estratègia=què (què m’agradaria, quina és la meva decisió/finalitat?) i tàctica=com (el mètode per aconseguir-ho). Si la tàctica no funciona, primer reflexionar sobre si realment val la pena l’esforç per arribar a aquella finalitat; si encara interessa, aleshores, canviar de tàctica mentre que si és que no, primer canviar d’estratègia i, després, cercar la tàctica. Altrament, el caràcter no hauria de canviar. Estic d’acord, novament, amb l’Irene, sobre: “si realment ets un bon noi, no has de canviar perquè si, canvies, només trobaràs sexe, i no amor”.

Les parelles s’haurien d’aportar mútua empatia, sensibilitat, saber-se escoltar, recolzament, comprensió, admiració, etc., etc. etc. i, deixar que “el resto venga rodado”, amb naturalitat i sense forçar res (tot i que amb l’empenta necessària, doncs, està clar que si no s’incentiva i es mostra interès…res caurà del cel).

M’agrada la frase de l’Irene: “L’amor està per sobre de totes les coses, si no el valores com es mereix, mai arribarà. Quan més el cerquis, més s’allunyarà”. Per tant, l’amor és qui et cerca a tu per això cal que siguis pacient i estiguis a l’aguait per pujar al tren quan passi! (si és que ha de passar).

No estic gens d’acord en: “un transmet el que és”. Ummm…a veure…un moment. Depèn com s’interpreti la frase…i si li donem la volta?: un pot percebre el que l’altre és realment, la qual cosa no vol dir que aquest altre estigui transmetent el que és realment. Conclusió: hi ha bons “nominats a los Oscars”, potencials actors que Hollywood s’està perdent o “prínceps blaus que en realitat són ranes!!”

En quant al comentari de Mixu, sense comentaris.

La qüestió no és llegir manuals sobre com seduir sinó tenir clar què es vol i deixar-se emportar per allò que diu la veu interior, el sentit comú. Si t’has de parar a gestionar la intel·ligència emocional…perdràs l’oportunitat de viure una relació sincera (ja sigui d’amistat o de quelcom més), convertint-se en insana. Has de ser tu mateix, sense por a mostrar-te tal qual, no ets ni millor ni pitjor, senzillament ets diferentment igual. Sí que té raó l’Irene quan afirma que les dones volem un noi fort en tots els sentits de la paraula però és que, els nois, també busquen una noia forta, que els doni estabilitat. No comparteixo que les dones siguem complicades, no som tan diferents dels homes, potser la diferència està en la forma d’enfocar les coses però, al final, cerquem el mateix i cadascú, tard o d’hora, “sorteando” obstacles troba el camí que li porta a allò que anhel·la. També, una veritat com un temple és: “No crec que sigui correcte adaptar la teva seducció a com és la noia. Has de ser tu mateix, si no, estaràs actuant des de la hipocresia i d’això no en pot sortir res de bo…”. La gent valora que “los dichos se correspondan con los hechos”. En definitiva, corres el risc de desencatar, als altres i a tu mateix.

Que alguns comentaris t’han desmotivat…no sóc ningú per donar consells…pensa en això: “no hiere quien quiere si no quien puede” i protegeix-te de la tempesta amb el “teu paraigua.”

Apa, “corazones”, salut i bona sort a tothoma i a tothom, que trobeu el vostre camí!!

1 Irene i autor: ni sobervia ni sobèrbia sinó “supèrbia”. Esteu empatats! No us piqueeeu!!
2 Preciós, no s’entén per què hi ha gent en soledat…